No t’amaguis, estalvia’t refugis camaleònics. Tasta l’instant impúdic -el repte del món t’espera travant, sovint, el camí-. Però recorda: no t’amaguis -mostra’t sencer sense treva quan cremin dubtes endins-. Tot el talent que atresora la paraula en els teus dits va escolant-se entre silencis i endormiscant-te els sentits. Atansa’t al cim que et crida com un pessic entendrit -tu mateix seràs el guia del propi pas decidit quan comenci la partida-. Però recorda: no t’amaguis rere els conjurs de la nit que t’auguren pau fingida. 10-09-07

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit filtren el sol per la finestra Guaito com reposes nua des dels peus del llit amb un posat ple de tendresa. Oh, quantes nits acaronant els teus dits febles. Oh, quants matins com el que ara tinc, tèbi com un fil de roba. Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada. Som tan lluny d’aquest soroll salvatge, que ens fem entendre sense paraules. Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins amb el color d’aquesta tarda Sento com camines pel so dolç del teu vestit que entre les cuixes et delata. Oh, quants matins entrellaçant-nos com de pedra. Oh, quantes nits com la que ara tinc, tèbia com la llum d’espelma. Amagats de tantes veus estranyes, amb els silencis omplim paisatges. Més enllà d’aquest soroll tan aspre, que ens fem entendre sense paraules. Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada. Som tan lluny d’aquest soroll salvatge, que ens fem entendre sense paraules. Que ens fem entendre sense paraules… Tres o quatre gotes delatant pluja de nit… (SILENCIS - Josep Thió i Lluís Gavaldà)

Se miraba la vida en silencio desde el lado opuesto, se quitaba la ropa a menudo pensando en su sexo. Se encogía rastreando sus gestos delante el espejo, se vestía de ciega al pensar en su propio deseo. Escapaba escribiendo, se perdía despacio, sin embargo en aquellos entonces las horas pesaban de más. Se escribía el guión de su vida ensayando de veras, culminaba su obra dejando veneno en las letras. Encendía un cigarro, humeaba sus dudas, y seguía a cuclillas por no dar que hablar a vecinas. Virginia, sin quererlo caíste del cielo, tropezaste con tus pensamientos, y tuviste que disimular. Virginia, aprendiste a querer entre líneas, a besar escondiendo las migas que dejaba tu amor al pasar. Se arañaba su alma a escondidas de sus pensamientos, acusaba sus dudas en forma de besos secretos. Regañaba sus miedos, escondía las voces, que gritaban pidiendo permiso a otros amores. Flagelaban sus miedos los más eruditos vecinos ¿quién se atreve a cambiar de vestido en casa el enemigo? Se marchaba callada, adentrándose al río, medio siglo más tarde dios sabe si hubiera vivido. Virginia, te adentrabas al río descalza, para ahogar en secreto tu causa y así abrirle camino hacia el mar. Virginia, déjame que te cuente al oído, conocí lo que habías sufrido y solo lo quería contar... Virginia, hace tiempo que vengo diciendo, ibas más rápida tu que el tiempo y nadie te sacaba a bailar. Des d'Antònia Font que no havia fet una descoberta musical tan potent =) Ai, sort, de la Mi, sort!

Per què? Doncs mira, perquè sí. Si és que, en el fons, amb el nom i el somriure de deesa que tens, t'havia d'acabar estimant una mica. Poetessa! PS. I tot no surt com esperes a la primera. Però suposo que els primers cops hi són per millorar-los i aprendre'n, no?

"Invéntate el final de cada historia, que el amor es eterno mientras dura. " Gent de Cheltenham... us enyoro!