|
 FLIPEUUU!!
Em jartooo veien aquesta imatgee!!
=)
I avuii tardaa, segu que genial, amb elles, les meves, i uniques perdiis. No ho oblidarem, segu!!VISCAA LA LOCURRAA!!
G E MM A;
 demàà Quedadaaa!! =)
__
Feia olor a tabac i a colònia barata. Aquella nit no havia estat a casa seva, estava bruta i cansada, la pell pàl?lida i els gestos forssos i sense ganes. Vaig ajudar-la preguntant el perquè d'aquella explicació, però les seves paraules es trencaven abans d'arribar a les nostre oïdes, es va asseure i va manar:
-Feu aquests exercicis.
Em vaig fixar que els seus ulls es tancaven sense voler-ho. Feia dies que venia a fer classes amb aquell aspecte i allò em preocupava. Volia saber el que li passava, però l?últim cop que ho vaig intentar em va negar aquest fet amb escuses i preses.
Dos setmanes més tard va morir.
GEMMA.
Innocent obsessió és el que tenia. Ella, d'ulls clars i pell fosca. Ja feia molt que no es sentia sola, ja no tenia por de torna a trepitjar aquells terres, no tenia por de que les mirades la observessin de ven a prop amb despreci, ja no. Ja havien passat 2 anys des de la seva aparició en aquell institut, i tot i que la gent encara la observava, amb més timidesa però, ella es sentia segura. S'havia fixat en un noi d'un curs més gran, era alt i musculós, i era blanc. Això és el que la preocupava, en aquells temps el racisme era l'escàndol dels instituts i fins i tot els separaven de les aules per ser com eren. Desitjava parlar amb ell, i els somnis poc a poc es tornaven clars i reals. Les trobades d'amagats, les mirades de por, però a la vegada de excitació per aquella mal i feta, els somriures tímids i els petons ràpids...
Una història d'amor prohibida que al final sempre fa mal.
GEMMA.
Rodeada de libros i de hojas en blanco en una habitación fría, su mirada perdida en el exterior de esa ventana. Llovía. Un día gris, como cualquiera. Se imaginó esas ilusiones que tenían guardadas en una caja de recuerdos perdidos, que hacía ya tiempo que no recordaba. Y lo intentó. Pero no pudo, porque en cada uno de esos sueños, estaba ella. Y tuvo miedo, miedo a no poderlos revivir juntas otra vez, porque sin ella nada de eso estaría allí.
gràcies.
 Gairebé s'havia fet fosc. Vaig apropar-m'hi. Mai més no he sentit tanta tendresa com aquell capvespre al costat d'aquella noia trista que ignorava de quina manera s'havia ensenyorit del meu cor. Per què vaig decidir d'apropar-m'hi, quins mots li vaig dir, són coses que s'han esborrat de la meva memòria; em resta només, terriblement precís, el record del seu plor esquinçador.
MERCÈ RODOREDA.
precioses paraules,
Gemma.
|