Encara recordo el moment quan, durant una classe socials, el Víctor, el meu tutor durant 5è i 6è de primària, va entrar a l?aula per comunicar-me que el meu pare m?estava esperant a la recepció per portar-me a la clínica, doncs ma mare ja havia tingut la seva segona filla.
L?elecció del nom havia estat un tema bastant senzill de manejar gràcies a que el nucli familiar tendia a convergir amb els noms proposats.
Jo exposava que els meus noms preferits eren Sara, Laia, Cristina o Carla per a noia i David, Carles i Jordi per a noi. Al final va resultar ser noia, així que ens vam decantar per Carla.
Tornant al relat anterior, he de dir que vaig recollir els meus trastos ben ràpid, doncs tenia ganes de conèixer la meva recent nascuda germaneta.
Havent preparat la bossa, just abans d?abandonar la classe, vaig resseguir les fileres de pupitres en busca del meu amic Toni, que em va picar l? ullet i em va mostrar el dit polze cap amunt, en senyal de que tot anirà bé i de bona sort.
Ja a la clínica, recordo que em vaig haver de posar un protector bucal per tal de no transmetre cap malaltia al nadó, ja que en aquells moments jo tenia la grip.
Al final vaig poder agafar la meva recent nascuda germaneta. Era com una pilota petita, vermella i arrugada, que plorava cada cop que la movien, reclamant, suposo jo, el seu paradís fetal.
I des d?aquell moment vaig saber que tu, petit moc pesat, series un dels meus pilars de la vida.
Durant aquests onze anys he viscut amb tu moments de tot tipus i he pogut gaudir de la teva progressió tant física com psíquica com del que per a mi es el més important: la teva evolució com a persona.
I estic molt satisfet, saps...?
Perquè, per sobre de tot, ets una persona amb un gran cor, que penso que és la millor qualitat que pot tenir una persona. A més, ets una noia molt altruista, preocupada pels demés, molt sentimental, amiga de les seves amigues, una mica reservada quan t?agafa la vena, tremendament riallera i juganera...
Però també ets orgullosa i tossuda.
Ara mateix estàs tota concentrada fent els teus deures de matemàtiques. Em fa gracia treure el cap per la porta i veure?t d?esquenes absorta a la teva llibreta.
I et miro, complint anys, veient passar el temps, fent-te cada dia més i més gran.
Però jo somric i penso que, per a mi, tu sempre seguiràs sent aquella recent nascuda tota arrugada que protestava als meus braços, aquella nena que aprenia a caminar i que s?esglaiava amb la tortuga, el meu ?bunyulet? de crema, la que reclamava amb només 2 anys prendre part dels vermuts familiars dels diumenges, on les olives eren anomenades ?bubives?, les escopinyes eren els ?bebetxus? i els Filipinos eren els ?Pilikinos?.
Perquè m?agrades tal com ets.
I, encara que canviïs, jo sempre t?estimaré.
Feliç onzè aniversari, Carla.
FOTO: Festival Mar Dansa, Teatre Nacional Catalunya, any 2003.
Encara recordo el moment quan, durant una classe socials, el Víctor, el meu tutor durant 5è i 6è de primària, va entrar a l?aula per comunicar-me que el meu pare m?estava esperant a la recepció per portar-me a la clínica, doncs ma mare ja havia tingut la seva segona filla.
L?elecció del nom havia estat un tema bastant senzill de manejar gràcies a que el nucli familiar tendia a convergir amb els noms proposats.
Jo exposava que els meus noms preferits eren Sara, Laia, Cristina o Carla per a noia i David, Carles i Jordi per a noi. Al final va resultar ser noia, així que ens vam decantar per Carla.
Tornant al relat anterior, he de dir que vaig recollir els meus trastos ben ràpid, doncs tenia ganes de conèixer la meva recent nascuda germaneta.
Havent preparat la bossa, just abans d?abandonar la classe, vaig resseguir les fileres de pupitres en busca del meu amic Toni, que em va picar l? ullet i em va mostrar el dit polze cap amunt, en senyal de que tot anirà bé i de bona sort.
Ja a la clínica, recordo que em vaig haver de posar un protector bucal per tal de no transmetre cap malaltia al nadó, ja que en aquells moments jo tenia la grip.
Al final vaig poder agafar la meva recent nascuda germaneta. Era com una pilota petita, vermella i arrugada, que plorava cada cop que la movien, reclamant, suposo jo, el seu paradís fetal.
I des d?aquell moment vaig saber que tu, petit moc pesat, series un dels meus pilars de la vida.
Durant aquests onze anys he viscut amb tu moments de tot tipus i he pogut gaudir de la teva progressió tant física com psíquica com del que per a mi es el més important: la teva evolució com a persona.
I estic molt satisfet, saps...?
Perquè, per sobre de tot, ets una persona amb un gran cor, que penso que és la millor qualitat que pot tenir una persona. A més, ets una noia molt altruista, preocupada pels demés, molt sentimental, amiga de les seves amigues, una mica reservada quan t?agafa la vena, tremendament riallera i juganera...
Però també ets orgullosa i tossuda.
Ara mateix estàs tota concentrada fent els teus deures de matemàtiques. Em fa gracia treure el cap per la porta i veure?t d?esquenes absorta a la teva llibreta.
I et miro, complint anys, veient passar el temps, fent-te cada dia més i més gran.
Però jo somric i penso que, per a mi, tu sempre seguiràs sent aquella recent nascuda tota arrugada que protestava als meus braços, aquella nena que aprenia a caminar i que s?esglaiava amb la tortuga, el meu ?bunyulet? de crema, la que reclamava amb només 2 anys prendre part dels vermuts familiars dels diumenges, on les olives eren anomenades ?bubives?, les escopinyes eren els ?bebetxus? i els Filipinos eren els ?Pilikinos?.
Perquè m?agrades tal com ets.
I, encara que canviïs, jo sempre t?estimaré.
Feliç onzè aniversari, Carla.
FOTO: Festival Mar Dansa, Teatre Nacional Catalunya, any 2003.
 Liquido ? Narcotic
?Retrassat mental??
Esas fueron las dos únicas palabras que salieron de su boca.
El mismo que había despotricado se acomodó la toalla y, desde el umbral de la puerta, sonrió pícara y ligeramente, lo suficiente para mostrarle un enorme cariño casi fraternal.
Seguidamente, cerró la puerta para ducharse.
Se quedó sólo ante el ordenador.
Desde su iPod no paraban de sonar canciones conocidas, temazos embriagadores y hasta sonaba alguna melodía que le acercaba a ciertos momentos intensos, memorables, olvidados y/o tiernos de su vida.
Phil Collins ? Another day in paradise
Su vista se perdió por la ventana. Lentamente su vista se fue centrando y pudo observar un bonito conglomerado de luces artificiales que iluminaban el pueblo con cierto aire fantasmagórico.
Era por la noche cuando el pueblo adquiría su máximo esplendor. Las luces de las farolas centelleaban y las calles repletas de nieve daban un aire navideño que absurdamente le recordaba esos momentos familiares, cuando su imaginación le mostraba una anónima familia unida bajo un techo anegado de nieve virgen.
Se percató de que no se veía un alma por la calle. Supuso que el frío y la procedencia de los turistas, la mayoría naturales del norte de Europa, eran los motivos del desierto humano existente.
Cogió el iPod, se calzó, cogió su bufanda nueva y su abrigo, unos guantes de lana fina y salió de la habitación al mismo tiempo que oyó a través de la puerta a su amigo tatarear una famosa canción de House.
Phantom Planet ? California
La soledad le gustaba aunque, como ya le había enseñado su abuela, los extremos nunca son buenos. Ni para lo bueno, ni para lo malo. Probablemente es la persona de la que había aprendido más, y la consideraba una maestra de consejos de los cuales jamás habían caído en saco roto.
Sus consejos jamás son en balde.
Marcó sus pasos al ritmo de la música, y a veces se permitía el lujo de cerrar los ojos y andar varios instantes a ciegas, concentrando todos sus sentidos en únicamente el auditivo. Hubo un par de ocasiones en que resbaló y perdió el equilibrio pero consiguió mantenerse en pié.
Llegó hasta las pistas de esquí.
Levantó la cabeza y pudo ver una perfección blanca, esa magnífica homogeneidad que presenta la nieve aún cubierta por una impenetrable oscuridad invernal.
Oasis ? Wonderwall
Se adentró hacia el centro de la pista de esquí para alejarse de las tintineantes lucecillas del pueblo y así poder perderse entre la oscuridad.
Al cabo de unos minutos de tranquilidad, decidió que era el momento de regresar al apartamento. Se giró, siguió sus huellas y, casi inevitablemente, resbaló. Cayó de bruces al suelo. Su codo se resintió con el golpe.
Se tomó unos instantes para recuperar el aliento, maldijo el hielo compactado y se giró sobre si mismo en el suelo.
Si la caída había dolido, valía la pena soportar ese dolor para que él se hubiera percatado del deslumbrante paisaje que sus ojos observaron.
El cielo era un enorme manto negro lleno de miles de deslumbrantes y relucientes estrellas que dibujaban montones de figuras aleatorias.
Ese cielo despertaba sus sentimientos y su imaginación, su imagen le provocaba descargas de adrenalina, una serie de convulsiones, espasmos de alegría por admiración de simplicidad, de belleza.
Cogió una gran bocanada de aire fresco.
Maná ? Bendita tu luz
Durante ese momento de regocijo, su paseo nocturno cogió paralelismos.
¿Si en lugar de cerrar los ojos para centrarse en la música, hubiera bajado la vista para observar el estado de la carretera, qué hubiera pasado luego?
Pues si juegas con hielo, te puedes caer?
Pero ojalá todo dolor fuera una caída en el hielo.
Estuvo unos instantes más pensativo, jugando a ser un filósofo muy inteligente al que le caen manzanas en la cabeza, pero lo único que logró fue que le empezaran a caer ligeros copos de nieve.
Admiró por última vez las estrellas, y su mente soltó probablemente el mejor razonamiento de la noche: por mucho que admires su belleza, por mucho que las ames, por mucho que intentes alcanzarlas?
Las estrellas, esas estrellas, por mucho que nos entestemos, continuarán siendo estrellas; omnipresentes, aún sólo viéndolas de noche, bellas y perfectas, deslumbrantes y desgraciadamente?
Inalcanzables.
Foto: Vall de Val-Thorens
 Bones a tots!!
Aquí des de Val-Thorens, actualitzo completament rebentat.
Són les 17:47h de la tarda i des de les 11h del matí que hem estat esquiant...
Bufff!!!
Moltes anècdotes, riures i converses profundes gràcies a una companyia excel·lent i una convivència exemplars; gent amb caràcters diferents amb la que estic gaudint aquests dies.
Les altures i estar rodejat de neu relaxen.
Ja ho deia Bruce Lee: "Empty your mind..."
Shapeless?
Besos!!!
FOTO: Paris, Martu & Saba al Telecabina (o Teleou!)!
Listening:
Jordi burxant-me... Jejejejeje!!!
When you're close to tears remember
Some day it'll all be over
One day 'we're gonna get so high
And though it's darker than December
What's ahead is a different colour
One day 'we're gonna get so high
And at
The end of the day
We'll remember the days
We were close to the edge
And we'll wonder how we made it through
And at
The end of the day
We'll remember the way
We stayed so close to till the end
We'll remember it was me and you
'Cause we are gonna be forever you and me
You'll always keep me flying high in the sky of love
Don't you think it's time you started
Doing what we always wanted
One day 'we're gonna get so high
'Cause even the impossible is easy
When we got each other
One day 'we're gonna get so high
And at
The end of the day
We'll remember the days
We were close to the edge
And we'll wonder how we made it through
And at
The end of the day
We'll remember the way
We stayed so close to till the end
We'll remember it was me and you
'Cause we are gonna be forever you and me
You will always keep me flying high in the sky of love
High, high, high, high...
Pues los Alpes nos esperan, no...?
Se acabó.
Tanto estudio... Para nada...
Qué hemos aprendido durante todo este tiempo?
Qué los hijos de puta siempre acaban ganando.
Ser bueno mola, pero ganar mola más.
Así de simple... Y así de triste...
Besos
Foto: Momento de reflexión en Italia.
|